LA NIT PERDUDA

El sol amb la seva omnipotència,

amb la seva patètica indiferència,

ha esvaït les ombres de la nit,

una nit fatídica de trons i llamps.

I avui surt a passejar pel cel, com si no res,

implacable amb la burla reflexa da al seu mirar de foc.

Havia de ser la nostra nit, els moments anhelats,

les hores esperades dins del somiar dels dies,

han caminat les busques del temps dins del bategar de la sang,

i el cel amb la seva negror estremeix els cor del món,

és il·luminat pel foc que esclata a la tempesta, i el cel plora,

i plora i les llàgrimes de la nit són pluja que plora per tu i per mi…

Els habitants del cel enfadats, canvien els mobles de lloc,

i la nit és llarga i el so trist de la pluja m'acompanya,

i tot em porta a l'oblit pels camins dels núvols de la nit,

i no puc seguir, aquesta havia de ser la nostra nit

i la nit ens esperava dolça i callada amb els teus braços de coixí.

La nostra nit perduda…Quedaran les besades perdudes a l'aire,

Les carícies perdudes, no han caminat per la teva pell de ras,

i viatgen perdudes per les distàncies, sense carreteres, ni vies,

ni amb avió, ni amb tren, ni amb cotxe , ni bus,  només pel vent...

I al carrer plou, i el meu cor té fred i no vens, i el sol de l'estiu s'esfuma,

s'allunya.

 Torna a mi..Esperem, és dolça l'espera i el solsurt de nou, i ens torna a escalfar suaument i càlida,

i vull entendre, i vull obrir els ulls amb tu...