dijous, 4 d’abril del 2013

NO PUC FER SILENCI

  

Aquest any no tinc paraules, volia fer silenci. Estic cansada de les meves reivindicacions solitàries, així ho sento. El sistema és gran i fort, em veig xafada en la meva petitesa. Però no puc fer silenci, he de continuar lluitant, per a mi és un deure.  Lluitar en paraules, escrites, publicades,en paper o en les noves tecnologies, compartides o no, no em fa falta. També estic acostumada a lluitar en solitari. Sembla que el món s'afona, en mig de la macro crisi, i el problema de la dona, sembla que ha quedat omès. Reconec que hi ha moltes Institucions que fan la seva funció.

Arguments repetitius, per desgràcia, no hi ha res de nou, positiu. No m'agraden les repeticions. Perquè fer silenci? En un moment de desmai dir que no tinc paraules, de cap manera.

Un any més ha arribat  el vuit de març, i ja ha passat, dia de la Dona Treballadora,  aquest any ho anomenarem simplement "Dia Internacional de la Dona" que no és tan simple, engloba tot aquest gran tema que abraça totes les problemàtiques que envolta a la dona.

El Dia Internacional de la Dona no és un dia per celebrar, per recordar, per lamentar-se. És un dia per reivindicar, per defensar drets, com a persones que som, que en el dia d'avui sembla que encara no es veu clar. Per demanar justícia, per alçar la veu, i posar-la ben alta. Posar paraules a moltes boques, molts llavis que callen, que dissimulen, que passen per la vida, per la nostra societat, que som tots i totes, no ens oblidéssim, amb la por impregnada sota la seva pell, el seu interior i la seva ànima, amb un suau i trist somriure com aparador de cara a tots, per a sortir al carrer.

 

Una part de la joventut ho té molt assumit, la convivència en parella, el respecte mutu, compartir les tasques de la casa, la cura dels fills...Per l'altra banda, el masclisme pur i dur o més subtil, persisteix en els homes joves, enquistat, com un càncer que no es pot extraure i no té curació, i ni ells mateixos reconeixen que ho pateixen i difícilment podran rectificar els seus comportaments. L'educació del pare i de la mare és crucial i molt important per a eradicar aquesta xacra, que pot tenir una conseqüència futura nefasta. És decisiu el comportament del pare, ja que els fills predominen a imitar-lo. Encara que la insistència, la paciència, el esforç, els consells insistents i repetida del dia a dia de la mare, també pot tenir els seus fruits positius. Conec moltes mares, i a hores d'ara, no serveix de res i em quedo sense paraules, però el silenci no ajuda a avançar,

 

Ens va remoure l'estómac l'assassinat de Marta del Castillo, una víctima més de la violència  masclista, per la seu ex- parella, que aquest a la vegada convivia amb una menor de d'edat, tan sols de catorze anys, a més embarassada i vivint a la seva casa, convivint i amb consentiment dels pares. Aquest any 2013, no ho sé, moltes injustícies en el treball, encara, moltes morts de dones per violència masclista.  Inconcebible, inaudit, patètic, incomprensible. Quan es una nena, i el seu deure és anar a l'escola i formar-se com a persona i aconseguir uns coneixements acadèmics per al seu futur, lliure i independent, ho tornem a repetir, però no es compleix del tot.

No obstant el vuit de març ho hem de recordar, perquè per desgracia, forma part de la història de la dona, ja que en 1870, a Chicago, moltes dones van morir dins d'una fàbrica de teixits, reivindicant un salari igual als homes, realitzant el mateix treball. Va ser esgarrifant quant van treure els seus cadàvers que eren de color morat, per causa dels tints dels teixits. Des de llavors el color representatiu per defensar els drets de la dona és el color morat, el lila, en més o menys intensitat.

 

La mort d'aquelles dones, com totes les que s'han produït des de llavors, que són moltíssimes, aquest any no les he contat, tinc el cor massa dolgut per fer-ho, no han de ser en va, se sentirien defraudades, el saber que les seves morts, les primeres voluntàries, les altres assassinades pel seus marits o ex companys sentimentals, no han servit de res, han estat privades de la vida, i ja sabem que la vida ho és tot. S'ha de seguir lluitant per uns drets i una dignitat.

Hi havia una Presidenta de la Igualtat, fa temps retallada, unes lleis, una Justícia, prou minsa, que no serveix de res...M'aferro a l'esperança?

 

 

Glòria FANDOS