divendres, 10 d’abril del 2009

LA MEVA PRIMAVERA

Hem començat la primavera, una més, renaix com cada any. Sembla repetida o la mateixa, però sempre és diferent . Aquest any és la meva primavera. Em sento renàixer amb ella. Semblo egoista, però ho sento tot meu i no prenc res a ningú. Aquest sol tan esplèndid, que acaricia, que escalfa suaument el meu cos i la meva ment. La brisa perfumada, delícia dels sentis.

Un aire net que omple els meus pulmons, alenades de vida. Una vida nova i renovada. El riu, amb la seva remor i el corrent de les aigües, lentes pausades, els ports, les pinedes, els carrers, els camins que pujo i baixo. El cel blau, intens i serè. Els ocells que volen lliures, que fan els seus nius a les branques dels arbres que trontollen al vent. Un "bon dia" dedicat als amics, als veïns al sortir al carrer. Tot és meu. Aquesta alegria immensa, que sento, que la puc tocar amb els dits i abraçar amb les mans i els braços. Els ocells fan el seu niu, les abelles , misteri de la naturalesa, fabriquen la mel; les flors obren els seu pètals i desprenen el seu perfum. Gràcies perquè tot és meu.

El fred, l'hivern queda enrere, el dolor i la desesperança.

Gràcies al gran especialista i cirurgià, David Moreta, que m'ha regalat una primavera de vida renovada. Amb un camí llarg , indefinit, per seguir la vida quotidiana de treball, d'escriure, per suposat...de somriure, d'estimar. De viure simplement...sense les més mínimes limitacions físiques. Com tantíssims especialistes de la medicina de tota mena, que dia a dia, regalen tantes primaveres... Arreglen cossos, curen malalties. Salven tantes vides, amb la seva sàvia dedicació, intel·ligència, amb les mans i la ment, el seu cor i la seva humanitat. Aquesta és la cara de la creu de la vida. Avui vull ser egoista i no vull veure la creu. Normalment la veig massa i em fa sofrir, em fa mal. I avui no. Demà Déu dirà. He dit Déu? Si estimats amics i amigues. Avui veig la seva cara, que té mil cares., mil noms, en cada volva de llum que es desprèn de l'Univers. Hi és en totes aquestes persones que regalen salut, vida, amb els seu treball, esforç i suor. Puc dir que tot és meu. Avui, Déu, també és meu. Demà, demà serà un altre dia.

No és que tanqui els ulls a la realitat. Al meu cor, avui, només aflora la il·lusió. No hi ha camí d'espines, només jardins de flors. Roses vermelles i les belleses dels cors. La dolça espera i a la vegada punyent, on s'asseca el meu plor. La llum d'una estrella, del cel m'arriba el seu resplendor, la pluja mulla la terra i tot té nom d'amor.

Publicat al Diari de Tarragona a l'apartat de "Línea abierta" el 6 d'abril de 2009