dissabte, 31 de gener del 2009

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LA FORÇA D’UN BATEC” DE MARIA CINTA BARBERÀ




Bon dia a tothom, senyor Ferran Bel Alcalde de Tortosa, senyora Esther Vidal Alcaldessa del Regués, gràcies per acompanyar-nos, i a la amiga Maria Cinta Barberà, gràcies per ser aquí.

Maria Cinta Barberà és la protagonista del llibre, un llibre d’històries verídiques, viscudes per una dona valenta, que s’ha enfrontat a la mort, no una vegada, sinó tres...o pot ser més... L’ha enfrontat, cara a cara, no diré que per dins, la por no l’envaïa, però no la deixava aflorar, per no fer sofrir als seus sers estimats, a la seva família. Ha enfrontat la seva malaltia amb una actitud positiva, sempre pensant que aviat tot passaria. Una dona que s’abraçava a la vida, amb la ment, amb el cor... Un cor que volia seguir bategant, amb una força insospitada... Maria Cinta sempre amb la seva alegria, amb els seus colors de cara, que són de la seva naturalesa, amb un somriure... Mai millor escollit el títol del llibre, “La força d’un batec”....i Maria Cinta es veia en un túnel fosc...al final del qual l’esperava la llum...la llum de la vida. Què haguéssim fet qualssevol de natros en el seu lloc? La força humana mai es pot mesurar ni calcular, fins que no ens trobem en una situació determinada...Situació límit.

En aquest llibre es troba plasmada aquesta insòlita i gran experiència, la llum i la foscor, els estats d’ànim, d’ il·lusió i d’esperança per vèncer allò invencible com és la mort... És un tros de la vida de Maria Cinta que li ha tocat viure, mai millor frase per resumir-ho. Com ens pot tocar a qualsevol... En aquestes pàgines trobareu la veritable essència de la existència humana, que no ens ho podem perdre, per l’enriquiment del nostre interior, per trobar respostes a moltes preguntes que ens podem fer cada dia...i per trobar el nostre...jo...més autèntic

Quan vaig saber aquesta notícia pels mitjans de comunicació, vaig exclamar “Hurra per la Ciència”, també de l’estat d’ànim de la ment, però sense la ciència, només en bon estat d’ànim, no aconseguiríem res, siguem realistes. Sóc molt conscient, com qualsevol persona, de tot allò que ens envolta, les notícies dolentes, nefastes... però també de les notícies bones...I aquesta era una de les bones...Es vulgar, però vaig, dir “Hurra per la Ciència”, un escrit que es va publicar a la revista de l’Estel.



>> Quan vaig sentir la notícia de que una veïna nostra, del municipi dels Reguers (Tortosa) a Maria Cinta Barberà la ciència li havia salvat la vida, enhorabona li vaig dir. Enhorabona Maria Cinta. Confiem en la ciència, sempre hi hem de confiar. Són notícies que enlairen joiosament l’ ànima de la societat. A la fi un somriure ample de realitat i d’esperança. Aquell dia va ser més bonic, fins i tot semblava que el sol brillava més.

Gràcies als investigadors de la medicina, metges, cirurgians...La bio-enginyeria toca un paper molt important, que una màquina va substituir a un cor humà per mantenir la vida. Una màquina va mantenir en vida aquest cor, un membre viu insustituible. Allò semblava increïble, un miracle. Però això no és tot. Després de quatre mesos, aquest cor es va curar, reforçar, traient la màquina que feia la seva funció. El cor va funciona per sí sol.
El cor no hagués pogut aguantar el tractament tant agressiu per curar el càncer, en aquest cas de mama, que patia la pacient i que no podien interrompre, perquè també li anava la vida.

Professionals de la medicina i de la bio-enginyeria, investigadors, ocupen la seva ment i tot el temps de la seva vida, per salvar una vida...moltes vides. Saben el valor que té una vida, i avancen per aquest camí infinit, com és la ciència, en tots els camps, però principalment en el de la medecina, que ajuda a conservar la vida humana, i pal·liar les malalties. Aquesta vida regalada, més bé guanyada a pols... per bons especialistes i bio-enginyers. Aquesta mena d’intervencions era el primer cop que es feia aquí a Espanya.<<

Més tard vaig tenir l’honor de tenir-la com a convidada especial a Radio Ràpita, a la qual col·laboro, faig un espai poètic, “Poesia per la Pau” i ens va explicar gran part de aquestes vivències, que ella necessita divulgar-les. Va ser un programa excepcional, era la primera vegada que feia les seves declaracions públiques a les Terres de l’Ebre. I li vaig suggerir que es presentés el llibre en aquesta Biblioteca de Tortosa... S’ha fet realitat aquesta presentació per la satisfacció de tots. Gràcies per les bones diligències de la seva directora senyora Irene Prades.
Gràcies Maria Cinta. I que tots pugem gaudir del llibre, del seu ric contingut.

La presentació, avui a les 10,30 del matí a la biblioteca Marcel·lí Domigo de Tortosa, com era d’esperar, ha estat tot un èxit. L’emoció ens ha envait a tots en escoltar les serenes i emotives paraules de Maria Cinta. Amb el recolzament més absolut i admiració per part de l’Alcaldessa del Reguers i l’Alcalde de Tortosa.


Glòria Fandos Gracia

dijous, 29 de gener del 2009

DISSABTE DE VENT I LLIBRES


Ja feia dies que esperava aquesta presentació d' “Ebre Blook” a la llibreria Serret, un nou recull de contes editat per Cossetània, per mediació del Serret Bloc.
Esperava el dia 24 amb candeletes, amb la il·lusió que sempre m’omple el cor aquestes trobades literàries, amb dinar inclòs, amb companyia de bons amics i amigues, companys i companyes, la flor i nata dels escriptors i escriptores ebrencs, amb els quals he tingut el privilegi i el luxe de compartir aquest llibre amb el relat “La Soledat de Mireia” , i que feia any i mig que estava projectat que sortís a la llum en format paper. A la fi es feia realitat la tan esperada antologia de relats. Al principi em vaig precipitar en fer un relat per a l’ocasió titulat “Llibres de paper”, i que no ha estat escollit.
Al llibre han participat: Francesca Aliern, Albert Guiu, Jesús M. Tibau, Josep Igual, M. Josep Margalef, Emigdi Subirats, Laura Mur, Silvestre Hernández, J.M. Garcia, M.Lluïsa Gascón, Jordi Andreu, Susanna Antolí, Vicent Sanz, Teresa Bertran, J. Carles Gil i la sota signant Glòria Fandos.
Era divendres, el vent huracanat a Barcelona, ja fer la seva destrossa humana, morint una dona al caure-li una paret d’obra al damunt. Jo que no faig mai cas als vaticinis dels informatius del temps, ho vaig veure d’una altra manera més real. Em va envair la por, un mal pressentiment, una premonició, una intuïció de perill, que mai havia experimentat. Li envio un correu al meu fill que viu a Barcelona, dient-li que tingués molta cura, que un vent huracanat i amenaçador començava a ser tràgic a aquesta ciutat. Potser l'endemà no aniriem a Vall-de-Roures, a la presentació de Serret, si aquest vent tan fort arriba per aquí. Em va contestar que gràcies per l’interès, i que potser volaran els ases i els porcs senglars, o una cosa així. “Com no has d‘anar a la presentació de Serret, amb la il·lusió que et fa?”
Pensava que una tragèdia s’apropava, no sabia amb quina intensitat, però ho pressentia. Aquella nit a Tortosa el vent era fort però no més que altres vegades, ja que es terra de vent, del Vent de Dalt, i al qual ja hi estem quasi acostumats, encara que patint la seva força amb conformisme i paciència.
Arriba dissabte al matí, dormia tranquil·lament, el vent no m’havia pertorbat, sense pressa per llevar-me i preparar-me per al viatge. Feia vent, no massa fort, i lluïa un sol esplèndid. Però anar per la carretera, podria ser perillós. No sabíem la intensitat de la força del vent que ens podríem trobar. A les dotze era la presentació. Tenia un neguit interior que no podia dominar.
Eren les deu del matí i truco a l’Octavi Serret, per preguntar-li si per allà feia molt de vent. Em diu que una mica, però res del altre món, no més que altres vegades. Millor anar per Gandesa i per Calaceit, ens aconsella. Sempre anem per aquesta carretera. Es pot anar per una altra però, em penso que ja fa segles que està en obres . Bé, pos ara venim Octavi.
Em preparo a tota pressa i emprenem el viatge. La meva precaució era una mica obsessiva, i potser no era per a tant.
El vent colpejava el cotxe, semblava que ens feia anar més de pressa, però quan va ser més difícil de dominar va ser passat Gandesa, al Coll del Moro i a l’alçada de Calaceit, la part més alta de la comarca La Terra Alta.

Arribem a Vall-de-roures i l’ambient de la llibreria Serret, com sempre, era d’allò més animat. Quasi la majoria dels components de l'”Ebre blook” havien anat, i això que venien de més lluny. Salutacions i alegria i una pila de llibres per signar. Les vendes havien estat tot un èxit. Fent fotos per aquí i per allà, dins de la llibreria. Després de dinar a un restaurant proper vàrem anar a visitar el Mas del Rei, un petit hotel rural, que funcionava amb energia solar, reformat però conservant l’estructura original.
A les vuit de la tarda teniem l’altra presentació de l'”Ebre blook” al Molí, d’Arnes, a càrrec de Pepa Nogués, de l’Associació la Bresca, i els escriptors companys Josep Igual i Jesús M. Tibau. Amb torn obert de paraules, amb el debat de llibres de paper, que defensava Susanna Antolí i els llibres electrònics, que possessionava Silvestre Hernández. Octavi Serret optava per seguir amb la creació literària ebrenca, la qual està en plena eclosió i no hem de parar, amb elsseu ànim engrescador i positiu de sempre.
Llibres de paper? Llibres electrònics? Quan s’apropa un canvi tan important a l’evolució de la societat en la Història, sempre hi ha pros i contres . Es té por als canvis, a tot allò que sembla desconegut, que no és costum. Però és avançar, caminar, mirar al davant. Algunes coses tenen el seu capítol d’existència, de caducitat. Han de quedar enrere, com a peces de museu, amb un record de nostàlgia i no oblidar-les mai. Com tantes altres coses que han anat evolucionant i canviant en molts altres temes. La tecnologia, la comunicació, la agricultura, les indústries. Tot formava part en el seu moment, d’un temps i d’un present.
Com no, va ser un altre dia de joia, literari, d’estima i d'il·lusió per les lletres. La il·lusió, sentiment i estat d’ànim, que tots tenim, i forma part de la nostra vida.
El nostre present són les lletres al paper, però acceptant cada vegada més l’Internet i sobretot els Blogs, hi ha veritables tresors, d’informació, literaris, infinitat de temes. La presentació d’aquest llibre, ”Ebre blook” és el més pur exemple de la simbiosi que estem experimentant. Primer aquests relats han format part d’un Blog i ara són llibres de paper. I no és el primer cop que això succeeix , el Serretblog fa temps que ho està fent amb molt d’èxit, i ho continuarà fent. Vivim aquest present que ens ha tocat viure, perquè és nostre.
Emprenem la trajectòria de tornada a Tortosa, ja nit fosca, viatge serè i tranquil per carreteres molt ben senyalitzades. El vent semblava que dormia. Arribem a casa i ens assabentem del dissabte tràgic que havia estat, sobretot a Barcelona, per causa del vendaval. Quatre nens morts, i molts ferits, quan entrenaven a un poliesportiu de Sant Boi, i els va caure a sobre, com si fos paper, joguina del huracanat vent. Altres persones mortes pels arbres caiguts al seu damunt. A part de pobles sencers sense llum i altres destrosses econòmiques. Total, vuit vides segades, una tragèdia per un vent enfadat i assassí. Ara penso, les meves pors, els meus neguits interiors eren irreals, imaginats? Un calfred em recorre el cos.


Glòria Fandos Gracia ( Escriptora)

Publicat al Diari de Tarragona, espai "Línea abierta", el dia 1 de febrer de 2009.

divendres, 23 de gener del 2009

LLETRES DEL COR



De llibres de tota mena

ens omplirem les mans,

a l'octubre quan la verema

o qualsevol dia de l'any.

A sant Jordi, a l'abril,

amb flaire de primavera.

Llibres de tots els estils

d'autors d'arreu del planeta.

Llibreria de llegenda,

la llibreria Serret,

i el famós Víctor Amela

recolza als autors ebrencs.

A l'estiu quan crema el sol

i estan daurades les espigues

i als camps es recull el blat,

el Serret recull les lletres

en el seu millor format,

i organitza les fires

per a l'aliment del cor.

I li canten els poetes

mostrant el seu interior

incentiu d'inspiració.

Ja l'Octavi farà les vendes,

per tocar de peus a terra

i mostrar-nos la realitat

a moltes ments creadores,

somiadores...

Que ens agrada mirar estrelles

i estimem les lletres,

per necessitat d'expressar,

i per vocació...

Sempre anem pels núvols,

ens pensem que som ocells,

i obrim les nostres ales

imaginàries de la ment,

recercant la llibertat.


Glòria Fandos

23 de gener de 2009


divendres, 16 de gener del 2009

A L' OCTAVI SERRET


A la llibreria Serret

tots els llibres trobaràs,

és l'Octavi el llibreter

el que te'ls farà estimar.

Amb simpatia i anhels

que desprèn la seva persona,

paraules lliures al paper,

bellesa i impuls de papallona.

Organitza trobades

i vetllades literàries,

lletres que són cantades

i ens apropa les distàncies.

Tots els autors ebrencs

li estem molt agraïts,

i tots volem com ocells

ja siguem grans o petits.

I ens ha deixat el seu bloc,

per tenir unió i força,

i les lletres de l'Ebre

coneixerà tot el món,

com l'aigua que s'escampa,

mostrarem el tresor

que del cor i la ment s'escapa

una carta de presentació

que serà la millor estampa.

Glòria Fandos

Tortosa 15 de gener de 2009


divendres, 9 de gener del 2009

BRUTAL REALITAT

És l'hora de dinar, connectem la televisió per saber noticies de l'actualitat, del nostre entorn proper o llunyà. Notícies del món. Veiem amb sorpresa que fan una pel·lícula d'horror, de guerra i de mort. Però no, no és una pel·lícula, és una brutal realitat allò que estem veient. És la gran guerra que fa uns dies s'ha intensificat, i ens fa tremolar el cor i ens lleven les ganes de menjar, en el nostre món, afortunats, que quasi tots cada dia podem menjar. L'eterna guerra d'israelites i palestins. La gran massacre de morts d'innocents, civils o militars. Tots víctimes, d'una sense raó humana, incomprensible que ens pot fer entrar en la fondària de la follia. La visió de terror de cossos destrossats , morts, de mares, pares, fills petits, nens... I hem d'entendre que això és una brutal realitat? No crec que davant d'aquestes visions, que els ulls se'ns omplen de llàgrimes, on tot estar borrós trist i fosc. On la il·lusió s'esvaeix al fons de l'abisme, ens plantegem si Déu existeix o no.

Glòria Fandos Gracia

Publicat al Diari El Punt, el dia 12 de gener de 2009. Enllaç: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3343142

Publicat a la Revista Ràpita, apartat Opinió, gener de 2009.

dijous, 8 de gener del 2009

PROGRAMA Nº 62 PER A RÀDIO RÀPITA "POESIA PER LA PAU"



Molt bona nit estimats amics i amigues de "Poesia per la Pau" de Glòria Fandos, una vegada més estic amb tots vosaltres amb l'espai poètic que s'emet quinzenalment des dels estudis de Radio Ràpita, situats al segon pis del seu ajuntament i ho podreu escolat en dijous a partir de les 9'15 de la nit, a més de poesia us podreu trobar temes d'actualitat, literaris, humans, tradicionals, musicals, mèdics... Gràcies a la regidoria de Cultura, vaig començar, ara fa tres anys amb Josep Pitarch, després Ràpita Balaguer i ara la regidora de Cultura Amparo Pèrez. Gràcies a l'Hernan Subirats de control...i he de dir que trobarem a faltar a l'Ivan Subirats, que estava al control fins abans de les festes, que de moment no ens acompanyarà, et trobarem a faltar Ivan, t'enviem una salutació i una abraçada molt forta, i et desitgem que hagis passat unes molt bones festes de Nadal de Cap d'Any i Reis, fins aviat Ivan. Aquest programa també ho podreu escoltar per Internet a radiorapita.com


Començaré recordant el Nadal, que encara el tenim aquí, agafat al cor, com sempre havia de ser, amb un regust dolç als llavis i a la boca...per moltes coses. Però sobre tot pel torró..i ara toca fer regim, com sempre, però que quasi mai acomplim.


Com he dit recordarem el Nadal amb uns petits poemes, inèdits per suposat.


"Torna Nadal" "Els Reis d'Orient" i "Navidad eterna "


Avui ens acompanya l'amiga i veïna de la Ràpita, col·laboradora de "Poesia per la Pau"que ens ha acompanyat altre vegades, la senyora Fina Tenesa.


Bona nit Fina, benvinguda.


Acabem de passar les Festes de Nadal, com les has passat?


Has fet poemes nous?


T'agrada escriure poesia, o també narració?


Bé, així quan vulguis ens llegiràs les que tens preparades, endavant.


...


Precioses poesies Fina, ha estat un plaer escoltar-te.


T'esperem que vinguis més vegades, si et ve de gust.


Bona nit Fina, moltes gràcies per acompanyar-nos i un altre dia t'esperem. Bona nit.


I a tots vosaltres amics i amigues de la poesia us espero d'aquí quinze dies, amb més poemes i més coses de la nostra gent, dels nostre pobles i de més enllà, us espero i no em falteu molt bona nit.


8 de gener de 2008

dissabte, 3 de gener del 2009

LES COSES SON COM SON?

LES COSES SÓN COM SÓN?


També en el 2009? És una frase que quasi habitualment i normal posen punt i final al debat, al diàleg de dues persones o més. La persona que l'utilitza creu irrevocable i indiscutible la diferència d'idees, només vol fer prevaler la seva, es creu amb la raó absoluta, amb una forma de pensar irrevocable i allò que fa palès és que té un pensament tancat, impotent per intentar canviar res, perquè tot ja ho arreglaran els altres. Però es lamenten amb el més detestable conformisme en dir que "les coses són com són" i no veuen més enllà del seu nas. Creuen que el que està establert és el correcte i volen convèncer als del seu entorn, no donant possibilitats a contraposar idees, valorar els pros i els contres i així s'acaba la reunió, el diàleg, com a persones que som; tenen el cap tancat i no hi ha res a fer. És el distanciament i la poca voluntat de solucionar problemes. Aquest no és un comportament democràtic en els comportaments del dia a dia d'una societat. S'ha de fer arribar els problemes als que tenen el poder per solucionar-los.
L'any 2009 no comença amb tota l'alegria que haguéssim desitjat, a excepció del centenari de la Mercè Rodoreda i els deu anys del traspàs del poeta Joan Brossa, dels quals hem recordat les seves obres amb estima i nostàlgia. Com sempre que puc, al matí, vaig al supermercat, passejo per la vora del riu Ebre i miro el corrent de l'aigua que passa, viva, transparent o terrosa.Vaig a alguna cafeteria, repasso els diaris i prenc un tallat, m'introdueixo i em comunico amb una part de la societat, activament o passiva... És dos de gener, ja cap al migdia, entren uns joves que encara porten l'eufòria de la celebració de fi d'any. Fa goig veure'ls, amb una alegria digna d'aquestes dates, tot és bonic, no hi ha problemes. Un noi conta que ha dormit al cotxe, que estava K.O. perquè s'havia begut dues botelles de whisky i alguna barreja més. Quin disbarat! La part fosca d'aquests dies. Estaven tan contents que semblava que encara no havien sortit de la bogeria de la festa. Com si somiessin. Desprès els arribarà tristament el despertar.
L'any ha acabat i ens queda el mal regust de la terrible i gran explosió provocada per E.T.A, que sembla que volia aigualir la festa, mai millor dit. Les tragèdies naturals conseqüència dels aiguats. Ensorraments d'edificis, els incendis a pisos, explosions per fuites de gas. Robatoris a les cases, que ens fa estar submergits en una gran inseguretat.
Les guerres tan properes, que ens omplen d'esgarrifança, amb tantes morts d'innocents. Les violències de gènere, que aquest any que deixem han estat terribles. Els últims dies set o vuit dones assassinades pels seus marits o ex marits. Els mitjans de comunicació, la premsa, cada cop estan més compromesos en divulgar i informar d'aquest horrors, perquè així ha de ser. El dia 25 de novembre tots hi van dedicar algunes pàgines centrals i més, de rebuig i menyspreu cap aquesta xacra, aquesta barbàrie. Ja és un pas endavant positiu, per tal de plantar cara amb tota la seriositat que requereix, però és poca cosa. Solucionar, tallar d'arrel el gran problema d'un assassins que no ataquen de sorpresa, que es veuen venir. I sent així hauria de ser més fàcil enfrontar-los, reduir-los. No s'ha de tenir cap mena de compassió amb aquests assassins, no són diferents, són pitjors si cap, i no mereixen cap atenuant, ni per part de les víctimes ni de la justícia, i evitar la mort d'aquestes dones, que no han celebrat el Nadal, ni el Cap d'Any, ni els celebraran mai, ni les seves famílies, destruïdes, per uns mal tractadors i assassins que són la gran vergonya d'una societat desenvolupada i moderna que tot presumim.
Llegeixo un escrit titulat "La revolució de les dones". Explica una sèrie de conclusions que no ajuden res al tema, recordant el passat de les dones, encara pitjor, inhumà, pensat per un col·lectiu molt poderós, de pensaments molt contradictoris i que no ho podem entendre ningú. No al preservatiu, no a l'avortament, no a la pastilla del dia després, quan la realitat és que l'home és el que està d'acord que es practiqui, no se'n volen fer responsables, por a les despeses, la falta de llibertat, la insensibilitat més absoluta. I si el fill surt disminuït, físic o mental, el pare desapareix, i la mare en té cura tota la seva vida, amb tot el seu amor i gran dedicació. Se n'oblida del pare, si pot. Hi ha molt pares que només ho són per accident, no de cor.
No als avenços mèdics, a utilitzar les cèl·lules mare per salvar vides. Quan en el passat a les dones les hi tenien prohibida l'atenció mèdica, ni l'ús de les vacunes per prevenir les malalties i una possible mort. Per una part defensen la vida per l'altra la mort i el sofriment. Ens hem de centrar en el present.
El començament d'any ens consola el naixement d'uns nens i unes nenes preciosos, que són tota una vida de l'esperança. Els professionals de la medicina, el cirurgians, que curen malalties, que salven vides, que investiguen pel bé de la humanitat.
No importa que les publicacions a la premsa siguin signades per: periodista, filòleg, advocadessa..., la professió o ofici no té res a veure amb la seva forma de pensar.

Glòria Fandos Gracia (Escriptora)

Tortosa (Tarragona)

Article publicat a