dimecres, 9 d’abril del 2008

MIRANT AL CEL

MIRANT AL CEL

Una visió aigualida
impregnada de tristesa,
m’amara els ulls
que miren al cel
esperant que amaini
la tempesta…
tot és tenebrós,
com la vida que se’n va
i ja no torna.

No em vas cridar,
ni em vas fer cap senyal.
t’hagués portat primaveres,
un somriure, mil poemes…
Ara on t’els faré arribar?
A la platja on passejaves
mirant el mar?
No et podré portar res,
ni besar-te al front,
ni aclucar-te les parpelles…
ni espantar la mort
quan et venia a buscar,
ni donar-te un alè de vida,
robada a la tarda ufanosa
que a mans plenes respira,
i fer bategar el teu cor
i es quedés a jugar
amb els colors alegres
emmirallats de sol..

Arruixar la por
que t’estremia el cos.
Vas morir sol?
Jo no hi era amb tu.
Després de la tempesta
vindria la pau i la llum,
Un camí per seguir,
sobre el mar,
acariciant
les aigües salades,
o per un riu,
tastant les aigües dolces,
Per caminar junts,
amb esperança
i fulls de poemes per cobrir-nos.